Entrevista a Ivan CorretjaPer Núria Navarro
El Periódico de Catalunya 06/02/2007
-La nit de Sant Joan del 1987 va ser encara més llarga.-Jo tenia 14 anys. Anava de paquet en una Vespa. Tornava a Sant Cugat per l'Arrabassada, després de sortir de marxa per Barcelona. Faltaven tres revolts per arribar a casa. Els meus pares eren de viatge, a Osca o Saragossa. No passava res per arribar a les quatre de la matinada...
-Va passar.-Un cotxe va agafar el revolt massa obert. Va envair el carril per on circulàvem. Vam caure. El far del cotxe o el perfil de la roda, no ho sé ben bé, em va destrossar el turmell. El meu amic va quedar tirat a la carretera amb les dues cames trencades. El conductor va venir a socórrer-nos. Jo vaig sentir que me n'anava.
-¿Es va desmaiar?-No. Tenia pànic de quedar-me adormit. No ho vaig fer fins que vam arribar a l'Hospital General de Catalunya. Em va despertar el traumatòleg per dir-me que m'havia d'amputar la cama. Durant 24 hores van intentar salvar-me-la. Em feia tant mal que li vaig dir: "Talli el que vulgui i més".
-Massa jove per a tanta enteresa.-¿Sap? Quan el dolor semblava insuportable cridava, com un nen, la meva mare... La següent imatge que recordo és la d'intentar tocar-me la cama. Vaig notar que havien tallat per sota del genoll. Des del primer moment vaig pensar que havia estat afortunat. Estava viu.
-Començava una vida diferent.-Quan vaig arribar a casa i em vaig mirar al mirall, em va impactar veure que un camal dels pantalons flotava. Als tres mesos em van posar la primera pròtesi. Em va animar mirar cap avall i veure dues sabatilles.
-¿I la família?-Al principi vaig castigar la meva mare. No volia que em sobreprotegís. Em negava que aquell accident servís d'excusa per justificar una actitud.
-Asseguren que la seva raqueta apuntava més amunt que la del seu germà.-¡Això no és cert! És una falòrnia. Els tres germans jugàvem a tennis. A mi m'agradava i vaig arribar a guanyar alguns tennistes que després han estat entre els 100 primers. Però l'únic que tenia clar que volia ser tennista era l'Àlex. ¡Entren tants factors en joc perquè un jugador sigui bo!
-No va poder seguir a la pista.-Després he jugat a pàdel... No tinc la sensació que l'accident m'hagi privat de fer el que pensava fer. Un any després de l'accident me'n vaig anar a estudiar a Nebraska (EUA), que era el projecte que tenia per a aquell estiu. Sé que tinc unes limitacions, però també he après a valorar la vida.
-És comprensible.-Diuen que sóc massa directe. A la feina també representa esportistes com Paula Martí, Xavi del Barça, Gemma Mengual, Natàlia Via-Dufresne m'agrada anar al gra. Sento la responsabilitat de viure.
-I d'ajudar d'altres.-Quan l'Àlex va guanyar el Masters, en un diari va sortir una peça titulada El revés de l'altre Corretja. A partir d'allò, molts m'han explicat la seva història. A alguns fins i tot els he posat en contacte amb el meu protèsic.
-Professional indispensable?-¡Ja ho crec! Al principi vaig pelegrinar per no sé quantes ortopèdies. Em preocupava que no es notés, per les noies... Després t'adones que el més important és caminar bé.
-És viure, a jutjar per les dades de l'estudi del RACC...-Sí. L'any passat hi va haver 40 morts per sida; 150, a causa de les drogues, i 1.400, per accidents. ¿Sabia que un jove espanyol té el doble de probabilitats de morir en accident de trànsit que un de suec?
-No senyor. Un consell útil.-Jo no sóc cap referent. A mi també m'han posat multes per excés de velocitat. Això encara fa més evident la necessitat de prendre'n consciència. Tots hi estem exposats. I el pitjor és que no tan sols et pots fer mal a tu, sinó a altres.
-Dóna suport al carnet per punts?-Tothom ha aixecat el peu de l'accelerador, ¿oi? Però també he de formular una queixa.
-Endavant.-L'única diferència que hi ha a l'Arrabassada des que vaig tenir l'accident és que hi ha més rams de flors. ¡No s'hi ha fet cap millora!
-Escolti, ¿vostè creu en el destí?-Crec en alguna cosa. La nit de l'accident circulàvem per Barcelona sense casc. El vam anar a buscar per anar per l'Arrabassada. Si no ho haguéssim fet, potser seríem morts. O potser no ens hauríem trobat amb aquell cotxe...
El RACC i el Servei Català de Trànsit han engegat la campanya educativa “Joves: un dret i una responsabilitat” per tal de conscienciar de la importància d’un canvi d’hàbits en temes de seguretat viària i promoure actituds entre el jovent que fomentin una conducció amb sentit comú. L'Associació Juvenil Barjaula s'ha adherit a la campanya a partir d'aquesta pàgina.
